Hi ha grups als que un hi arriba tard i potser degut a això encara poden produir més impacte. En el meu cas, vaig descobrir The Velvet Underground a inicis del 2000, quan era estudiant (o alguna cosa semblant) de Filosofia. És a dir, més de 40 anys després de la seva dissolució. Potser precisament per això em va sobtar tant l’energia, (des)estructura i ràbia pop d’un grup tan llunyà en el temps. De seguida es van fer imprescindibles a totes hores, especialment el seu primer disc, “The Velvet Underground & Nico” publicat originalment al 1967.
“Sunday Morning” és la cançó que obre el disc, la primera que vaig escoltar d’ells (al menys conscient i atentament), i la primera culpable de que aquest grup m’atrapés per sempre.
La Velvet Underground era un grup condemnat a ser ignorat. Les seves cançons eren caòtiques, sorolloses i les seves cançons parlaven de drogues (“Waiting for my man”, o el relat d’un ionqui mentre espera el seu camell que fa tard a la cita) i perversions sexuals (“Venus in furs”, oda al sadomasoquisme) amb una cruesa mai vista fins llavors. A més, no val la pena enganyar-nos, tampoc eren molt bons tocant ni cantant, en comparació amb The Beatles o els Beach Boys. Dit d’una altra manera, The Velvet Underground eren l’antítesi del pop de finals dels anys 60. I segurament aquí resideix el seu poder, tot i que malauradament fins passats uns quants anys no se’ls va reconèixer com al gran grup que van ser. Ara tothom col·locaria el seu primer disc, i potser algun més, a la llista dels àlbums més importants de tots els temps. Però als 60 i als 70, dels quatre àlbums oficials que van editar, cap cançó va entrar ni tan sols al Top100.
Tanmateix, també van tenir un xic de sort: cap allà el 1966, un dels artistes més influents i captivadors del moment els va veure en un dels seus sorollosos concerts, aconsellat per un dels seus col·laboradors, Gerard Malanga. Era Andy Warhol, que justament estava buscant un grup com ells per a dur a terme una sèrie d’actuacions al·lucinògenes batejades amb el recargolat nom “Exploding Plastic Inevitable”. Aquelles actuacions van crear una gran repercussió en aquella època: la música en directe de la Velvet es barrejava amb projeccions de pel·lícules dirigides per Warhol, danses estranyes de pupils de l’artista i molta, molta droga i llibertinatge. I així, durant mesos, la Velvet va poder donar-se a conèixer per EEUU, com a part d’aquell galimaties artístic que Warhol va batejar com a “The Factory”.
Inevitablement, Warhol va acabar convertint-se en el representant i mecenes del grup, aportant els seus calés i fama per a que The Velvet Underground pogués enregistrar el seu primer disc en condicions. Abans, però, Gerard Malanga havia pres una decisió que produiria tot un seguit de polèmiques al seu voltant: per a ell, Lou Reed no tenia el carisme necessari per ser la cara (i veu) visible del grup i va decidir incloure-hi una nova cantant, la interessant Nico, cantant alemanya d’atractiu magnètic i veu captivadora, la qual, com no podia ser d'una altra manera, va mantenir una tensa relació d’amor/odi amb Lou Reed, l’autèntic i indiscutible líder de la banda.
Quan el disc ja estava quasi acabat, el productor, un tal Tom Wilson (a algú li sona :)?), va tenir la sensació que encara hi mancava una cançó més que fos cantada per Nico. Així que un diumenge pel matí, Lou Reed i John Cale van composar aquest tema, inicialment pensat per la veu de la cantant alemanya, tot i que a l’hora de la veritat va ser Lou Reed qui va acabar cantant-la, després d’una tensa discusió a l’estudi.
Tot i ser la cançó “més produïda” del disc, el cert és que va ser la més improvisada, a jutjar per la precipitació de la composició, el canvi de cantant a última hora i, a més, l’ús de la celesta, una idea del John Cale mentre es gravava la cançó, en veure que a l’estudi n’hi havia una. I ves per on, malgrat tanta improvisació, o potser gràcies a això, “Sunday Morning” resulta una cançó fresca i sòlida com cap altra del disc (i això que diuen –i no m’estranyaria gens- que va ser composada en unes hores i de “empalmazo” després d’una nit de festa i drogues entre Lou Reed i John Cale).
La lletra en sí té poc misteri. Una oda a aquelles matinades de diumenge en les quals un arriba a casa esgotat després d’haver passat tota la nit de festa, entre alcohol, drogues i a saber què més. D’alguna manera, veure sortir el Sol després d’una nit així, ens torna de cop a la realitat. Ens recorda que tenim una vida i unes obligacions. Que, tot i que acabem de gaudir d’unes hores de desconnexió i excessos i ens ho hem passat de puta mare, no pas per això el temps deixarà de córrer ni podrem evitar tornar a ser qui veritablement som. El Sol emergent del matí de diumenge com a gegantí punt i a part un cop passada la tempesta esbojarrada i etílica de la nit anterior.
De “Sunday Morning” se n’han fet moltes versions. Acabem amb una de les últimes i més conegudes, la que Beck va dur a terme dins el seu projecte “Record Club”, amb el qual es dedica a triar un disc i gravar-lo sencer en un dia, a la seva manera. Tot i així, es tracta d’una bona versió que crec que sap captar la melangia de l’original.
Record Club: Velvet Underground & Nico 'Sunday Morning' from Beck Hansen on Vimeo.
Porteu-vos bé el proper dissabte. I si no ho feu, en arribar a casa, poseu “Sunday Morning” abans d’anar a dormir. Segur que us farà “l’aterratge” molt més plaent.
Sunday morning, praise the dawning. It's just a restless feeling by my side. Early dawning, Sunday morning. It's just the wasted years so close behind. Watch out, the world's behind you. There's always someone around you who will call. It's nothing at all... Sunday morning and I'm falling. I've got a feeling I don't want to know. Early dawning, Sunday morning. It's all the streets you crossed, not so long ago. Watch out, the world's behind you. There's always someone around you who will call. It's nothing at all... Sunday morning…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada