L'any s'acaba i com els meus companys, volia afegir la meva llista personal d'èxits, en aquest cas també, de la dècada.
Ha estat una tasca difícil, de la qual he hagut d'excloure grans grups, cançons i cantants, però crec que aquesta llista fa justícia a tota una dècada musical. He decidit castigar Coldplay, així el proper cop que vinguin a Barcelona portaran un equip de so més potent i per motius tàctics he deixat els Royksopp a la banqueta.
(Val a dir que si la cosa anés de futbol i fos un top 11, posaria "Eple" a l'equip titular.)
Gaudiu-les! Si teniu propostes, compartiu-les amb nosaltres!
Bon any!
1-Johnny Cash- Hurt
2-Interpol – Obstacle 1 (2002)
3-Phoenix- If I ever feel better (2000/ 2001)
4- DNTEL- This is the dream of Evan and Chan (Superpitcher rmx) (2002)
En tractar-se d'un remix no té propiament un clip. Només he trobat aquest d'un aficionat, una imatge fixa amb la cançó. **
**El vídeo oficial de la cançó original, no del remix el podeu trobar aquí
Del tema d'avui i del seus autors se'n podria escriure un llibre sencer, ja que Rock the Casbah és d'aquelles cançons amb una història ben rockanrollesca , farcida d'ironies i curiositats. Tot i que fa gairebé vint anys que es va enregistrar, el seu missatge és encara més vigent avui dia, ja que la convivència de cultures cada cop és un fenomen més global i les tensions religioses són el pa de cada dia.
Clash en anglès significa xoc, però només aplicable en un context de xoc ideològic o cultural. Aquest concepte defineix de manera molt gràfica la personalitat d'aquest grup pioner del moviment punk, que tenia una actitud ideològica d'esquerres militant i molt reivindicativa. L'ànima dels The Clash era Joe Strummer un líder carismàtic que vivia per a la música i per a encomanar a tot el món el seu missatge de compromís social i de rebel·lia.
Després d'assolir l'èxit al Regne Unit en plena eclosió del fenomen punk, l'obsessió d'Strummer era conquerir el mercat nordamericà i amb Rock the Casbah ho van aconseguir. La cançó va arribar al número vuit de les llistes dels Estats Units i això els va obrir les portes del "país de la llibertat" de bat a bat. Però és difícil fer content tothom i, mentre el públic ianqui els rebia amb els braços oberts, els fans dels inicis acusaven el grup de vendre's i sonar massa comercial. Arrel de la gira americana, els conflictes interns al grup esclataven l'un darrera l'altre. Potser era veritat, que el so i el ritme clash havien guanyant en qualitat i netedat i que les influències de ritmes com el dub, el reggae, el country i el rock agafaven protagonisme i s'apropaven a un so més experimental i menys destraler, menys punk. Però el nivell musical seguia ben alt i els textos d'Strummer mossegaven amb ironia i encert.
La cançó de l'àlbum Combat Rock, títol que ja és una declaració de principis, era una crítica al fonamentalisme islàmic del règim de l'Allatolah Khomeini a l'Iran dels 80 i atacava el fet que el règim decidís prohibir la música rock al país. El text de la cançó fa un poti-poti d'estereotips àrabs, islàmics, capitalistes i bèl•lics i explica amb ironia i sentit de l'humor (només cal veure el videoclip) com aquesta decisió provoca una revolució imaginària i el poble s'alça per defensar el seus drets i rebel•lar-se contra a aquesta decisió.
Quant a la composició de la música, cal destacar-ne l'aportació excepcional del bateria Topper Headon, ja que normalment eren Strummer i Mick Jones qui composaven. Al documental The future is unwritten, una biografia cinematogràfica de Joe Strummer, el mateix Topper explica que, en aquell moment el grup era un caos i quan va a anar a assajar es va trobar tot sol al local d'assaig. Sol com un mussol, es va dedicar a fer proves, experiments i va enregistrar la introducció i els ritmes. Més tard, Strummer hi va posar les guitarres i en va escriure la letra.
Però aquí no s'acaba la història de la cançó, malauradament per a The Clash.
Als anys 90, amb l'esclat de la Guerra del Golf Pèrsic, els estaments militars van tornar a demostrar un cop més que la ironia i la lectura entre línies és una pràctica poc habitual en aquest món més acostumat a la disciplina que a pensar. Només això pot explicar que els soldats nordamericans es prenguessin la cançó "al peu de la lletra" i convertissin Rock the Casbah en el seu himne motivacional per al combat, esperonats per versos com: drop your bombs between the minarets.
L'efervescència patriòtica va fer que fos una de les cançons que els oients demanaven més sovint als locutors de ràdio i que fins i tot, els militars escriguessin el títol de la cançó als projectils d'un caça que havia de bombardejar l'Irak. En assabentar-se d'aquest fet, Strummer va plorar amb tristesa i impotència en veure de quina manera havien capgirat el seu missatge, segons confessa un amic del músic en una de les escenes més emotives del documental esmentat anteriorment.
Però aquí no s'acaben les ironies desafortunades. Gràcies a aquest fet, la cançó té el vergonyós honor d'ocupar el lloc número 20 a la llista de les 50 millors cançons de rock conservador, elaborada per la revista republicana National Review. Per acabar-ho d'adobar, després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, les autoritats dels Estats Units van incloure el tema en el llistat Clear Channel, una llista negra de temes "susceptibles de no ser emesos per ràdio o televisió" precisament pel paper d'himne antiislàmic i provocatiu que la cançó va tenir als 90 durant la Guerra del Golf.
Now the king told the boogie men/ "You have to let that raga drop"/
The oil down the desert way/ Has been shaken to the top
The sheik, he drove his Cadillac/ He went a-cruisin' down the ville/
The muezzin was a-standing/ On the radiator grille
Sharif don't like it/Rocking the casbah/ Rock the casbah/
Sharif don't like it/ Rocking the casbah/ Rock the casbah
By order of the prophet/ We ban that boogie sound/
Degenerate the faithful/ With that crazy casbah sound
But the Bedouin, they brought out the electric camel drum/The local guitar picker got his guitar picking thumb/ As soon as the sharif cleared the square/ They began to wail
Sharif don't like it/ Rocking the casbah/ Rock the casbah/
Sharif don't like it/ Rocking the casbah/ Rock the casbah
Now over at the temple/ Oh, they really pack 'em in/
The in crowd say it's cool/ To dig this chanting thing
But as the wind changed direction/ And the temple band took five/
The crowd caught a whiff/ Of that crazy casbah jive
Sharif don't like it/ Rocking the casbah/ Rock the casbah/
Sharif don't like it/ Rocking the casbah/ Rock the casbah
The king called up his jet fighters/ He said, you better earn your pay/
Drop your bombs between the minarets/ Down the casbah way
As soon as the sharif was chauffeured outta there/
The jet pilots tuned to the cockpit radio blare/
As soon as the sharif was outta their hair/ The jet pilots wailed
Sharif don't like it/ Rocking the casbah/ Rock the casbah/
Sharif don't like it/ Rocking the casbah/ Rock the casbah
Sharif don't like it (he thinks it's not kosher)/
Rocking the casbah/ Rock the casbah/
Sharif don't like it (fundamentally he can't take it)/
Rocking the casbah/ Rock the casbah
Sharif don't like it (you know he really hates it)/
Rocking the casbah/ Rock the casbah/
Sharif don't like it (he really really hates it)/
Rockin' the casbah...
Si hi ha un estil musical que ha marcat les meves oïdes, aquest és el grunge. L'entrada d'aquest mes vol ser el meu primer petit homenatge a aquest moviment. Recordo perfectament la tarda de divendres en què vaig escoltar per primera vegada l'àlbum Nevermind (suposo que no cal dir el grup responsable d'aquesta obra mestre). Tot i que, per la meva edat, no vaig viure el grunge en primera persona, reconec que tant el so com la seva filosofia m'han marcat de per vida.
No parlarem de Nirvana, però sí d'allò que es va denominar el "so Seattle". Nombroses són les bandes que varen aparèixer a aquella ciutat a finals del 80 (Nirvana, Pearl Jam, Mudhoney, Alice in Chains, Soundgarden), o influïdes per allò que es produïa allà (Stone Temple Pilots). Al "so Seattle" es barregen veus trencades cantant melodies amb una gran càrrega pop, guitarres fortament distorsionades, una actitud vital essencialment pessimista i autodestructiva, i l'esperit provocador del punk dels 70. En aquest sentit, i com s'ha dit alguna vegada, la gran preocupació d'en Kurt Cobain era com fer compatibles les guitarres de Black Sabbath amb les contagioses melodies dels Beatles. Aquesta inquietud es reflexa perfectament a l'ambivalència de les composicions de Nirvana, que semblen estar integrades per dues cançons en un mateix tema: l'una, abans de trepitjar el pedal de distorsió, a on les melodies manen. L'altra, un cop s'han deixat anar les bèsties, amb una clara preeminència dels crits i les distorsions. Pixies va jugar, sens dubte, un important paper en aquesta transició, donat que va ser el grup que va mostrar com era efectivament possible compatibilitzar ambós moments.
La cançó que volem presentar avui és "No excuses", dels Alice in Chains. Aquest grup presenta una clara tendència al metal, no gaire comuna a la resta de grups de l'escena Seattle. La versió que proposem és la que van fer amb ocasió d'un dels molts MTV Unplugged (1996) que es varen popularitzar durant la dècada del 90. Abans de passar al tema, un parell de curiositats. En primer lloc, assenyalar que el baixista de la banda porta escrita la frase "Friends don't let friends get friends haircuts", en referència a la recent i polèmica tallada de cabell dels membres de Metallica amb la publicació de l'àlbum del mateix any "Load". Una altra anècdota em va arribar recentment. Al concert que Alice in Chains va donar a Dublin, l'any 1995, el cantant del grup Layne Staley (mort per la seva adicció a les drogues), va parar el concert quan un espectador que havia pujat a l'escenari li va agafar l'ampolla de Jack Daniels. Després de dir que no hi havia cap problema amb què la gent pugés a l'escenari i es llancés, en Layne va recordar que amb ell només hi havia una norma: "Don't touch my Jack". Us presentem la cançó.
It's alright / There comes a time / Got no patience / To search for peace of mind
Laying' low / Want to take it slow / No more hiding / Or disguising truths I've sold
Everyday / Something hits me all so cold / Find me sittin' by myself / No excuses that I know
It's okay / Had a bad day / Hands are bruised from / Breaking rocks all day
Drained and blue / I bleed for you / You think it's funny / Well you're drowning in it too
Everyday / Something hits me all so cold / Find me sittin' by myself / No excuses that I know
Yeah, it's fine / We'll walk down the line / Leave our rain / A cold trade for warm sunshine
You're my friend / I will defend / And if we change / Well I love you anyway
Everyday / Something hits me all so cold / Find me sittin' by myself /No excuses that I know
Hi ha versions que són un recurs fàcil per a tapar la manca d'imaginació i de creativitat passatgera. Però n'hi ha d'altres que reinterpreten l'original i aconsegueixen crear una cançó amb vida pròpia més enllà del seu original.
Aquest és el cas del tema d'avui, Hurt, un d'aquells que ja posa la pell de gallina el primer cop que l'escoltes i que, personalment, em fascina per l'aparent simplicitat de la seva melodia, la força del seu text i la intensitat dels seus acords, que bateguen amb la força d'un cor enrabiat.
Composada per Trent Reznor, líder de Nine Inch Nails, la cançó forma part de l'àlbum The Downward Spiral, que va suposar la consagració de la banda, a mitjans dels 90. Però si la cançó ha arribat a convertir-se en un himne, és gràcies a la versió que Johnny Cash va enregistrar poc abans de morir.
Malgrat que Cash i Reznor són dos músics que pertanyen a dues generacions tan diferents com els seus estils, country i rock industrial, resulta fascinant escoltar la cançó i veure com l'artista d'Arkansas conegut amb el sobrenom de "l'home de negre", amb la seva veu rugosa i experimentada, fa seva la cançó i hi afegeix un extra d'emoció tan sincer i autèntic, que sembla que Trent Reznor l'hagués escrit pensant en ell.
Però res més lluny de la realitat, a Reznor l'afalagava que Cash fes una versió d'un tema seu, però el preocupava que fos massa comercial. Per a Reznor, Hurt era un tema fosc i trist, una resposta creativa desesperada a un dels seus pitjors moments personals. Johnny Cash dóna un sentit nou a aquesta tristor i converteix el tema en una carta de comiat, en una mirada serena i retrospectiva a tota una vida, que intueix que és a punt d'arribar a la seva fi.
El temps va donar la raó a Reznor i la versió country de Cash va arribar als llocs més alts de les llistes, i el clip de la cançó, una breu i estètica biografia fílmica del cantant , dirigit per Mark Romarek va rebre nombrosos premis i va figurar entre els millors de 2004.
El líder de NIN va reconèixer que el primer cop que la va sentir, "la versió el va emocionar", però alhora "era una mena d'intrusió, com si algú entrés dins de la seva cançó més personal i li pispes la xicota als seus morros". Malgrat el recel inicial, Reznor va admetre que va ser un honor que Cash fes una versió del seu tema i que aquest èxit va suposar un punt d'inflexió important per a redreçar la seva carrera cap a l'èxit.
I hurt myself today / To see if I still feel / I focus on the pain /The only thing that's real / The needle tears a hole / The old familiar sting / Try to kill it all away / But I remember everything
What have I become / My sweetest friend /Everyone I know goes away /In the end/
And you could have it all / My empire of dirt / I will let you down. /I will make you hurt
I wear this crown of thorns / Upon my liar's chair/ Full of broken thoughts /I cannot repair / Beneath the stains of time / The feelings disappear / You are someone else /I am still right here
What have I become / My sweetest friend /Everyone I know goes away /In the end /And you could have it all / My empire of dirt / I will let you down. /I will make you hurt
If I could start again /A million miles away / I would keep myself /I would find a way
Jeff Buckley va ser un dels talents musicals més impressionants i, per desgràcia, fugaços de tots els temps. Amb menys de 30 anys, va publicar “Grace” (1994), un àlbum colpidor per la seva bellesa i desmesura que, a més, es convertiria en el seu únic disc publicat en vida, doncs Buckley va morir ofegat al riu Wolf (Tennessee) un parell d’anys més tard.
L’àlbum comença amb “Mojo Pin”, cançó hipnotitzadora que serveix d’excel·lent carta de presentació de totes les qualitats de Jeff Buckley. No només era un inmens cantant (amb un rang vocal de 4 octaves i mitja!) i guitarrista, sinó que el seu talent compositiu i dramàtic queda fora de tot dubte només escoltar aquests primers 5 minuts que obren el disc.
“Mojo Pin” fou escrita a mitges entre Jeff Buckley i el músic Gary Lucas, amb qui havia format un duet musical (Gods and Monsters) abans de llençar-se en solitari. Buckley portava anys actuant per locals d’EEUU, duent a terme actuacions tan memorables com la recollida al seu primer i imprescindible EP, “Live at Sin-é”, on ja es pot escoltar una versió en directe d’aquest tema, únicament amb Buckley a la veu i guitarra, que posa els pèls de punta.
La lletra sembla tenir un clar tema principal: les drogues, concretament l’heroïna. Les referències a aquesta sustància es troben en unes quantes frases: el mot “mojo pin” refereix a l’agulla d’una xeringa, “white horse” en argot significa heroïna pura (el “caballo”)…
La cançó comença situant al personatge davant una ruptura amorosa i trobant com a únic consol l’heroïna. Si bé al principi resulta fàcil pensar que es tracta d’una cançó dirigida exclusivament a una dona, hi ha raons per assenyalar que ho està cap a la pròpia droga. Alguns versos juguen amb aquesta ambigüetat. La que millor il·lustra aquesta dicotomia és la del final de la tornada: “Black beauty, I love you so”. Hi ha un tipus d’heroïna força popular a Llatinoamèrica anomenada “black tar heroine”, que té la característica de ser de color negre. Donat que durant la tornada se’ns presenten les sensacions del personatge després del “chute” (“the white horses flow,memories fire, the rythm fall slow”), sembla raonable pensar que el seu final, aquest “Black beauty, I love you so”, pugui estar dirigit a la sustància i no a una persona.
Tanmateix, res fa pensar que la cançó pretengui ser una apologia de les drogues. Segons sembla, Jeff buckley mai va tontejar amb elles, amb l’alcohol ja en devia tenir prou perquè es veu que era un bon bebedor. La cançó sembla més aviat que tracti sobre com algú intenta omplir amb l’heroïna el buït que ha deixat un ésser estimat.
Una altra dada interessant és que Jeff Buckley, a l’hora de presentar la cançó al EP “Live at de Sin-é”, xiuxiueja: “This is a song about a dream”. Qui sap si el tema de la cançó, o fins i tot la melodia, va començar dins un somni del mateix Bubkley. No seria d’estranyar, només cal escoltar els primers arpegis.
Musicalment, la cançó és una muntanya russa d’emocions i intensitats. Un perfecte acompanyament a la lluita interna del personatge, a les pujades i baixades que genera la droga al seu organisme, que arriba a l’explosió definitva en un clímax electritzant i que en versions en directe, Buckley encara va aconseguir dur més al límit amb la seva inseparable Fender Telecaster.
Jeff Buckley va atrapar-me a la primera escolta d’aquesta cançó i encara avui se’m posa la pell de gallina escoltant-la. Hi ha poques cançons que aguantin el pas dels anys i continuin semblant tan actuals, sinceres i colpidores com aquesta.
La mala notícia és que mai podrem veure a aquest monstre de la música en directe ni composarà noves cançons. La bona, que malgrat la seva mort prematura, va disposar del temps suficient per a regalar-nos un disc inmortal.
I'm lying in my bed, the blanket is warm. This body will never be safe from harm.
Still feel your hair, black ribbons of coal. Touch my skin to keep me whole....
Oh if only you'd come back to me, if you laid at my side, wouldn't need no Mojo Pin to keep me satisfied...
Don't wanna weep for you, don't wanna know. I'm blind and tortured, the white horses flow. Memories fire. The rhythms fall slow…
Black beauty I love you so....
Uh precious precious silver and gold and pearls in oyster's flesh.
Drop down we two to serve and pray to love.
Born again from the rhythm, screaming down from heaven.
Ageless, ageless and I'm there in your arms...
Don't wanna weep for you, don't wanna know. I'm blind and tortured, the white horses flow. Memories fire. The rhythms fall slow…
Black beauty I love you so....
Oh the welts of your scorn, my love, give me more.
Send whips of opinion down my back, give me more.
Well it's you I've waited my life to see, it's you I've searched so hard for....
Don't wanna weep for you, don't wanna know. I'm blind and tortured, the white horses flow. Memories fire. The rhythms fall slow…
Black beauty I love you so....
Sensual, explosiva i provocadora. Parlem de PJ Harvey.
D'aquesta artista podríem haver escollit infinitat de temes: This is Love, Shame, My Naked Cousin, A Perfect Day Elise, Good Fortune. molts d'ells pertanyents a l'àlbum que va catapultar-la a l'estrellat: "Stories From the City, Stories From the Sea" (2000).
PJ Harvey destaca per la nòmina d'artistes amb què ha col.laborat: amb Thom Yorke, cantant de Radiohead, en el tema "This Mess We're In". Amb Björk, en una versió de la cançó "Satisfaction", dels Rolling Stone. Amb en Nick Cave, a "Henry Lee", una de les "Murder Ballads".
Seguint amb la nostra preferència pels temes en directe, us portem l'actuació de la PJ Harvey a Sydney, al Big Day Out Festival de 2001. Del vídeo m'encanta l'actitud provocadora. Fixeu-vos en la manera com comença la cançó: ella sola, davant desenes de milers de persones, vestida per l'ocasió amb un vestidet vermell, sabates de tacó i amb l'únic acompanyament de la seva guitarra. Els primers acords, mentre mira desafiant a l'horitzó, saborejant els crits que vénen de l'auditori. El missatge de la cançó és prou clar: per molt que volguem, no podrem desempallegar-nos d'ella. Ens empenedirem d'haver-la traït i, quan això passi, tornarem per llepar-li les ferides que li hem provocat. D'altra banda, el final no podria ser més provocatiu; sense guitarra, cridant: "Llepa'm les cames, estic calenta". Impressionant.
Tie yourself to me
No one else no
You're not rid of me
No you're not rid of me
Night and day I breathe
You're not rid of me
Yeah you're not rid of me
I beg you my darling
Don't leave me
I'm hurting
Lick my legs I'm on fire
Lick my legs I'm desire
I'll tie your legs
Keep you against my chest
Oh you're not rid of me
Yeah you're not rid of me
I'll make you lick my injuries
I'm gonna twist your head off, see?
Till you say don't you wish you never never met her
Don't you don't you wish you never never met her
I beg you my darling
Don't leave me
I'm hurting
I've been lonely
Above everything
Above every day
I'm hurting
Lick my legs I'm on fire
Lick my I'm desire
Yeah you're not rid of me
I'll make you lick my injuries
I'm gonna twist your head off, see?
Till you say don't you
wish you never never
met her
Don't you don't you wish you
never never met her
