dijous, 22 de setembre del 2011

LOVE OF LESBIAN - Noches reversibles

                                                                   Mataré monstruos por ti

Que Love of Lesbian és un dels grups indies més celebrats de l'Estat Espanyol ho prova el fet que, al introduir el seu nom a Google, han deixat d'aparèixer suggestives imatges de noies sospitosament afectuoses
(això m'han comentat que passava).

La formació de Barcelona és una d'aquelles que -com Sidonie, Lost Animals o Dino Ratso- varen saber apostar per un canvi d'idioma, de l'anglès al castellà. Encertadament, al nostre parer. I és que era una pena no treure més rendiment a la singular personalitat d'en Santi Balmes.
Com ells mateixos han confessat en més d'una ocasió, el canvi de llengua va ser l'última possibilitat que es concediren per a què el grup tirés endavant. Un tant desanimats amb la falta de ressò que rebia la seva música, va ser el baixista el primer a comunicar que, després del concert que havien de donar aquella nit, abandonaria la banda. La sorpresa fou majúscula quan es trobaren un recinte ple de gom a gom corejant les seves lletres. En Joan Ramon Planell decidí continuar amb el grup.

De Love of Lesbian, m'encanta la barreja de bones composicions musicals, uns textos que podrien funcionar perfectament per si sols, i l'element desenfadat i juganer marca personal de la casa. Als concerts, després d'una primera part en què toquen els temes més introspectius, solen abandonar l'escenari per tornar disfressats i començar el repertori més petardo i festiu. 
L'èxit els va arribar amb Cuentos chinos para niños del japón (2007), que compta amb composicions tan memorables com "La niña imantada", "Universos infinitos" o la peça que us presentem avui. L'eclosió final ha estat el seu últim àlbum, 1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna), a on trobem petites joies com "Allí donde solíamos gritar", "Segundo Asalto" o "Incendios de Nieve," per citar-ne només un pocs.

El tema "Noches Reversibles" parla precisament d'aquells moments de la banda en què ni ells mateixos tenien confiança  en la seva música.



¿No ves que lo nuestro es raro?
Sigue intacto en mil pedazos
y no logra romperse.

Respira ileso en sus estados graves,
tanto hablar del fin
que ahora apenas duele.

Y aun así, te reirás,
volvería a revivirlo sin dudar.

Podría ser tan fácil, sería espectacular,
si fueran reversibles aquellas noches de incendio.
Más noches reversibles para saborear
las horas más humildes con un placer más intenso.

¿No ves que si hemos perdido
hemos ganado historias que contar?
Más que algunos tienen.

Recuerda que si caímos en picado
es porque a veces fuimos nubes con la mente.

Si pudiera transformar nuestras noches
en un ciclo sin final.

Podría ser tan fácil, sería espectacular,
si fueran reversibles aquellas noches de incendio.
Pero eso es imposible, el tiempo ganará,
entonces sólo espero que cuando vuelva a sonar
tú pierdas la vergüenza y grites oh, oh, oh ...
grites oh, oh, oh ...
Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...
grites oh, oh, oh ...
Y ya no me importa que mire la gente.
Oh, oh, oh ...
Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...
Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...

dimarts, 17 de maig del 2011

SUNDAY MORNING - The Velvet Underground

Hi ha grups als que un hi arriba tard i potser degut a això encara poden produir més impacte. En el meu cas, vaig descobrir The Velvet Underground a inicis del 2000, quan era estudiant (o alguna cosa semblant) de Filosofia. És a dir, més de 40 anys després de la seva dissolució. Potser precisament per això em va sobtar tant l’energia, (des)estructura i ràbia pop d’un grup tan llunyà en el temps. De seguida es van fer imprescindibles a totes hores, especialment el seu primer disc, “The Velvet Underground & Nico” publicat originalment al 1967.

“Sunday Morning” és la cançó que obre el disc, la primera que vaig escoltar d’ells (al menys conscient i atentament), i la primera culpable de que aquest grup m’atrapés per sempre.

La Velvet Underground era un grup condemnat a ser ignorat. Les seves cançons eren caòtiques, sorolloses i les seves cançons parlaven de drogues (“Waiting for my man”, o el relat d’un ionqui mentre espera el seu camell que fa tard a la cita) i perversions sexuals (“Venus in furs”, oda al sadomasoquisme) amb una cruesa mai vista fins llavors. A més, no val la pena enganyar-nos, tampoc eren molt bons tocant ni cantant, en comparació amb The Beatles o els Beach Boys. Dit d’una altra manera, The Velvet Underground eren l’antítesi del pop de finals dels anys 60. I segurament aquí resideix el seu poder, tot i que malauradament fins passats uns quants anys no se’ls va reconèixer com al gran grup que van ser. Ara tothom col·locaria el seu primer disc, i potser algun més, a la llista dels àlbums més importants de tots els temps. Però als 60 i als 70, dels quatre àlbums oficials que van editar, cap cançó va entrar ni tan sols al Top100.

Tanmateix, també van tenir un xic de sort: cap allà el 1966, un dels artistes més influents i captivadors del moment els va veure en un dels seus sorollosos concerts, aconsellat per un dels seus col·laboradors, Gerard Malanga. Era Andy Warhol, que justament estava buscant un grup com ells per a dur a terme una sèrie d’actuacions al·lucinògenes batejades amb el recargolat nom “Exploding Plastic Inevitable”. Aquelles actuacions van crear una gran repercussió en aquella època: la música en directe de la Velvet es barrejava amb projeccions de pel·lícules dirigides per Warhol, danses estranyes de pupils de l’artista i molta, molta droga i llibertinatge. I així, durant mesos, la Velvet va poder donar-se a conèixer per EEUU, com a part d’aquell galimaties artístic que Warhol va batejar com a “The Factory”.

Inevitablement, Warhol va acabar convertint-se en el representant i mecenes del grup, aportant els seus calés i fama per a que The Velvet Underground pogués enregistrar el seu primer disc en condicions. Abans, però, Gerard Malanga havia pres una decisió que produiria tot un seguit de polèmiques al seu voltant: per a ell, Lou Reed no tenia el carisme necessari per ser la cara (i veu) visible del grup i va decidir incloure-hi una nova cantant, la interessant Nico, cantant alemanya d’atractiu magnètic i veu captivadora, la qual, com no podia ser d'una altra manera, va mantenir una tensa relació d’amor/odi amb Lou Reed, l’autèntic i indiscutible líder de la banda.

Quan el disc ja estava quasi acabat, el productor, un tal Tom Wilson (a algú li sona :)?), va tenir la sensació que encara hi mancava una cançó més que fos cantada per Nico. Així que un diumenge pel matí, Lou Reed i John Cale van composar aquest tema, inicialment pensat per la veu de la cantant alemanya, tot i que a l’hora de la veritat va ser Lou Reed qui va acabar cantant-la, després d’una tensa discusió a l’estudi.

Tot i ser la cançó “més produïda” del disc, el cert és que va ser la més improvisada, a jutjar per la precipitació de la composició, el canvi de cantant a última hora i, a més, l’ús de la celesta, una idea del John Cale mentre es gravava la cançó, en veure que a l’estudi n’hi havia una. I ves per on, malgrat tanta improvisació, o potser gràcies a això, “Sunday Morning” resulta una cançó fresca i sòlida com cap altra del disc (i això que diuen –i no m’estranyaria gens- que va ser composada en unes hores i de “empalmazo” després d’una nit de festa i drogues entre Lou Reed i John Cale).

La lletra en sí té poc misteri. Una oda a aquelles matinades de diumenge en les quals un arriba a casa esgotat després d’haver passat tota la nit de festa, entre alcohol, drogues i a saber què més. D’alguna manera, veure sortir el Sol després d’una nit així, ens torna de cop a la realitat. Ens recorda que tenim una vida i unes obligacions. Que, tot i que acabem de gaudir d’unes hores de desconnexió i excessos i ens ho hem passat de puta mare, no pas per això el temps deixarà de córrer ni podrem evitar tornar a ser qui veritablement som. El Sol emergent del matí de diumenge com a gegantí punt i a part un cop passada la tempesta esbojarrada i etílica de la nit anterior.

De “Sunday Morning” se n’han fet moltes versions. Acabem amb una de les últimes i més conegudes, la que Beck va dur a terme dins el seu projecte “Record Club”, amb el qual es dedica a triar un disc i gravar-lo sencer en un dia, a la seva manera. Tot i així, es tracta d’una bona versió que crec que sap captar la melangia de l’original.

Record Club: Velvet Underground & Nico 'Sunday Morning' from Beck Hansen on Vimeo.

Porteu-vos bé el proper dissabte. I si no ho feu, en arribar a casa, poseu “Sunday Morning” abans d’anar a dormir. Segur que us farà “l’aterratge” molt més plaent.

Sunday morning, praise the dawning. It's just a restless feeling by my side. Early dawning, Sunday morning. It's just the wasted years so close behind. Watch out, the world's behind you. There's always someone around you who will call. It's nothing at all... Sunday morning and I'm falling. I've got a feeling I don't want to know. Early dawning, Sunday morning. It's all the streets you crossed, not so long ago. Watch out, the world's behind you. There's always someone around you who will call. It's nothing at all... Sunday morning…

dijous, 24 de març del 2011

WHERE IS MY MIND? - Pixies

La història dels Pixies comença quan dos estudiants d’antropologia de Massachussets comparteixen pis. Són Black Francis i Joey Santiago, el cantant i el guitarrista del futur grup. Poc després se’ls uneix la baixista Kim Deal (després de ser l’única persona que va contestar el seu anunci buscant baixista) i el bateria David Lovering. El nom del grup va sorgir de l’atzar, escollint la primera paraula que van trobar en obrir un diccionari: “pixie” (fada, follet).

Als pocs mesos van començar a donar concerts i, en un que van tocar juntament amb Throwing Muses, un productor es va fixar amb ells i els va produir una maqueta amb 16 temes que van grabar en només 3 dies. Amb ella van aconseguir el seu primer contracte discogràfic i 8 d’aquests temes van conformar el seu primer EP, “Come on pilgrim”, al qual va seguir el seu primer disc, “Surfer Rosa” (1988), produit per Steve Albini. Diuen que Kurt Cobain, que sempre es va declarar fan incondicional dels Pixies, va contractar el mateix productor per a “In utero” perquè estava enamorat de com va fer sonar la bateria en aquell primer disc oficial dels Pixies.

“Surfer Rosa” va tenir molt bones crítiques arreu del món. Revistes com “Melody Maker” van considerar-lo el millor disc de l’any. Però, per alguna estranya raó, els Pixies mai van acabar de convertir-se en una banda pel gran públic fins molts anys després, esdevenint més aviat una banda de culte.

Tanmateix, a “Surfer Rosa” hi trobem una de les cançons més aclamades del grup, “Where is my mind?”. La cançó no va entrar a cap llista d’èxits però avui en dia és un tema obligat per a tot aquell que es vulgui apropar a la banda i, per suposat, per als seus fans.

“Where is my mind?” va ser composada per Black Francis. Diu que es va inspirar quan feia submarinisme al Caribe. Segons ell, “hi havia un peix petit que no parava de perseguir-me. No sé per què – no en sé gairebé res del comportament dels peixos”. També explica que “quan vaig escriure la cançó la meva exdona estava al bany maquillant-se i en sentir els acords va cridar ‘Ei, sona bé. Acaba-la!’. Així que ella va ser la que em va donar la primera prova de que hi havia quelcom en aquella progressió d’acords que funcionava. No puc explicar per què. Simplement la cançó té alguna cosa que agrada a la gent. També crec que la veu de la Kim, tot i que casi no es sent, hi té alguna cosa a veure. És molt simple però funciona. Si a més hi afegeixes el riff del Joey i la bonica lletra que té, crec que es converteix en un referent clar del que és una cançó 100% dels Pixies. S’hi pot percebre la força de cada membre del grup”.

El productor Steve Albini va fer servir técniques de grabació inusuals per a enregistrar el disc. Estava obsesionat en evitar “el so d’estudi” i per aconseguir-ho va traslladar tot l’equip de grabació al bany de l’estudi i allí va enregistrar els cors de Kim Deal per “Where is my mind?”, aconseguint aquell efecte d’eco tan característic del tema.

Com a curiositat, val a dir que “Where is my mind?” és una cançó que s’ha pogut escoltar fins i tot a Mart. La NASA fa anys que té la tradició de despertar els astronautes de les seves misions cada dia amb una cançó diferent; cançons que serveixen per animar als tripulants i que van des de composicions de música clàssica fins a peces de rock’n’roll. Aquesta tradició, a modus de broma interna, s’ha continuat fins i tot en el cas de missions no tripulades, on les cançons serveixen per “despertar” cada matí als robots que duen a terme les missions. Així, un dimarts 13 de l’abril de 2004, la NASA va transmetre la cançó “Where is my mind” al robot Spirit, un vehicle tot terreny encarregat d’explorar la superfície marciana del planeta, que va estar en actiu fins el passat 2010. La cançó va ser triada en honor al nou software que havien instal·lat la nit abans al robot. Potser van creure que el robot es preguntaria “Where is my mind?” en notar que el seu sistema operatiu havia canviat.

Tornant a la Terra, Black Francis assegura que cada cert temps rep alguna proposta per utilitzar el tema “Where is my mind” en pel·lícules, campanyes publicitàries, versions, etc. El cert és que la cançó ha tingut presència en tot tipus formats i se n’han fet moltes versions. Però segur que una de les participacions més memorables és a la pel·lícula “Fight Club”, que utilitza el tema al final del film, mentre els protagonistes observen el desenllaç del pla orquestrat per l’incorregible Tyler Durden. "You met me at a very strange time of my life".

Fight Club Ending Titles from Andrew Young on Vimeo.

Els Pixies van publicar tres discos més: “Doolittle” (1989), “Bossanova” (1990) i “Trompe le Monde” (1991), i després es van separar, degut a la tensió i les diferències que van aparèixer durant la seva gira mundial com a teloners d’U2 a la gira “Zoo TV”.

Cada membre va seguir el seu camí (Black Francis com a “Frank Black”, Kim Deal amb les seves “Breeders”) però finalment es van tornar a reunir com a Pixies el passat 2004, donant tota una sèrie de concerts que també els va portar al nostre país l’any 2010. Per acabar, recuperem una versió acústica del tema d’aquesta segona etapa de joventut del grup. Tot i que els anys han passat, la seva traça segueix intacta.

Tan de bo un dia ens sorprenguin amb un nou disc. Llarga vida als Pixies!

With your feet on the air and your head on the ground try this trick and spin it, yeah. Your head will collapse if there's nothing in it and you'll ask yourself: Where is my mind? Where is my mind? Where is my mind? Way out in the water, see it swimming. I was swimming in the Caribbean. Animals were hiding behind the rock. Except for little fish when they told me east is west trying to talk to me, coy koi. Where is my mind? Where is my mind? Where is my mind? Way out in the water, see it swimming.

dijous, 24 de febrer del 2011

DELTOYA - Extremoduro

  Busco entre tus piernas la fe
Quan hom ha passat la major part de l'adolescència a indrets com el bar Ceferinos,  al barri de Poblenou, es fa difícil escollir una sola cançó entre les moltes d'un grup com Extremoduro. Igual que alguns dels poemes que ens feien aprendre a l'escola ("Con cien cañones por banda/viento en popa a toda vela..."), fragments sencers de les seves lletres omplen la recambra de la meva memòria.
Si es parla de rock espanyol, del de veritat, immediatament apareix el nom del grup fundat a Plasencia (Extremadura) el 1987. Un rock, això sí, tintat amb clars matissos punk i un sentit líric eminentment urbà, ateu i sexual. La llista de temazos d'aquesta formació és interminable: Jesucristo García, So payaso, El duende del parque, ¿Dónde están mis amigos?, Pepe Botika, Buscando una luna o Ama, ama, ama y ensancha el alma
Per a l'entrada d'aquest mes hem escollit la mítica cançó "Deltoya". La seva tristor es traspua al ritme lent i monòton dels primers compasos. Quatre acords mal comptats, repetint-se fins a la tornada, a on Robe ens dóna la recepta contra tanta malenconia: refugiar-se en les drogues i l'alcohol, fins que un ja n'està de tot fins al cap de munt (del-tó-yá).



Se apagó el fogón, no funciona nada,  
¿dónde está la luz? ¿qué hay en tu mirada?
Me cuelgo de su pelo, me engancho de su miel, 
me encuentro con mi hada, que esta loca también,
he vuelto a la andadas, he vuelto a enloquecer,  
lo vi escrito en la luna, luna creciente:
 
Es menester, en la cañada  
dejar el arroyo con sus ruidos:
y yo me quedo en casa, 
me duele todo,  
quién va a aguantarme con este mono.
 
Fotos de un cajón rompen mi cabeza,  
recuerdo su olor y se me pone tiesa:
Me cuelgo de su pelo, me engancho de su miel,
me encuentro con mi hada, que esta loca también,
he vuelto a la andadas, he vuelto a enloquecer
lo vi escrito en la luna, luna creciente:

Delicada gasa
fuerte envoltura.
tope gansa
con la natura.
Y yo me quedo en casa, no necesito
tenerte cerca cuando vomito.
 
Me da igual, me voy a poner deltoya sin parar.
me da igual deltoya.
Voy a dar la vuelta a tó y no sé muy bien porqué:
y a romper deltoya.
Y a firmar en todas las paredes con mi piel:
a empezar deltoya.

DELTOYA

dimarts, 22 de febrer del 2011

COMMON PEOPLE - Pulp

Musicalment parlant, 1995 va ser un any increïble. Amb el grunge casi reduït a cendres i una nova onada de grups en gran part britànics acaparant l’atenció de premsa i públic, durant els seus dotze mesos es van publicar tota una sèrie d’àlbums bàsics per a la década dels 90 i absolutament imprescindibles per a tot adolescent del moment: The Great Escape de Blur, What’s the story (morning glory) de Oasis, The Bends de Radiohead, Melon Collie and the Infinite Sadness de The Smashing Pumpkins, One Hot Minute de Red Hot Chili Peppers, Washing Machine de Sonic Youth, Elastica de Elastica… Una collita magnífica dins la qual també destaca inevitablement el Different Class de Pulp.

La història de Pulp és ben curiosa. El grup es va formar l’any (atenció) 1978, quan els seus integrants tenien 15 anys. El seu primer concert va arribar al 1980 i van publicar uns quants àlbums durant tota la dècada dels 80 amb diferents discogràfiques independents, però sense aconseguir èxit ni notorietat. No va ser fins al 1993 quan van aconseguir fitxar per Island Records i treure el seu primer àlbum important, “His & Hers”, que dos anys més tard va desembocar en “Different Class”, àlbum amb què, definitivament, van captar l’atenció de mitjans i públic, a través de quatre singles que van arribar tots quatre al Top Ten anglès. El primer d’ells va ser “Common People” que va convertir-se un himne instantani.

Les lletres de Pulp responen al caràcter hedonista i misàntrop del lider del grup, Jarvis Cocker, tot un personatge de cap a peus. El sexe, les drogues i la crítica social son elements presents a la majoria de cançons. A “Common People” els Pulp dibuixen una classe social sense esperances ni il·lusions, amb vides fosques i limitades, però tot i així orgullosos de formar-ne part. Com resa a la contraportada del disc: “No busquem problemes, només volem el dret a ser diferents. Això és tot”.

Amb un format de relat pseudobiogràfic, explica com un dia coneix una noia grega i pija que vol viure com “la gent normal” i li demana consell (segons Jarvis Cocker, va conéixer realment a aquesta noia quan era un estudiant de belles arts). Ell, a canvi d’un cubata, se l’emporta a un supermercat per acabar escupint-li a la cara tot un plegat de raons per les quals ella mai podrà viure com la gent normal (“Mai viuràs com la gent normal, perquè si estant al teu llit de nit veiessis escarabats corrent per les parets podries trucar al teu pare i aturar-ho de cop”).

Amb la fina ironia de sempre, els Pulp fan un bon repàs de les pors i misèries de la classe obrera de la seva Sheffield natal (“Mai fracassaràs com la gent normal, ni riuràs ni beuràs ni follaràs perquè no hi ha res millor a fer”). Però, més que una lletra reivindicativa sobre la classe obrera, la lletra és una clara alusió a la gent de classes més adinerades a les quals les classes més humils els semblen quelcom exòtic i curiós, que porten un tipus de vida inimaginable per a ells però que tot i així els agradaria experimentar, sense saber realment què significa (“Mai sabràs el que és sentir que vius la vida sense un sentit ni un control, sense un lloc on anar”).

Musicalment, els teclats són una part fonamental a tota la cançó, segurament perquè la cançó va néixer quan Jarvis Cocker jugaba amb el seu nou Casiotone que va trobar en una tenda de segona mà. El primer que va grabar amb ell van ser els tres acords que formen la cançó “Common People” i ho va portar a l’assaig. A la resta del grup els va agradar i a algú li recordava a un tema anomenat “Fanfarre of the common man”. La paraula “common” els va inspirar, doncs a Sheffield era casi un insult dir-li a algú que era “comú”. Això va dur a Jarvis Cocker a recordar l’anècdota amb l’estudiant grega i a partir d’aquí la cançó va començar a agafar forma.

La barreja pop amb elements de glam i de disco va esdevenir una bocanada d’aire fresc dins el panorama dels 90, saturat casi exclusivament per les guitarres. En directe, l’èpica de la cançó agafa encara més embranzida, com es pot veure en aquesta mítica actuació al Glastonbury del 95 (un altre cop 1995)…

“Common People” ha esdevingut un autèntic himne de la nostra joventut. Una cançó capaç de fer-nos ballar en qualsevol moment i d’emocionar-nos amb els seus clímax. 16 anys després encara té força, encara sona com quelcom autèntic i poderós.

La millor notícia és que aquest any els Pulp es reuneixen, després de 10 anys de silenci, i tocaran al proper Primavera Sound de Barcelona. No em vull ni imaginar el que sentirem quan Jarvis Cocker anunciï aquesta cançó. Segur que se la guarden pel final del concert i molts ens quedem sense veu en acabar. Perquè molts de nosaltres ens considerem gent normal: hem patit pels diners i per la feina, hem sortit de festa per evadir-nos i, ja passats alguns anys, ens sentim orgullosos de ser el que som i d’haver viscut el que ens ha tocat viure.

Per acabar, afegeixo una coneguda versió d’aquest temazo, que a més ve de casa nostra: la versió de Manel. El videoclip va ser rodat, com no podia ser d’una altra manera, al Mercat de la Boqueria.

She came from Greece she had a thirst for knowledge, she studied sculpture at Saint Martin's College, that's where I, caught her eye. She told me that her Dad was loaded, I said "In that case I'll have a rum and coca-cola." She said "Fine." and in thirty seconds time she said, "I want to live like common people, I want to do whatever common people do, I want to sleep with common people, I want to sleep with common people, like you." Well what else could I do - I said "I'll see what I can do." I took her to a supermarket, I don't know why but I had to start it somewhere, so it started there. I said pretend you've got no money, she just laughed and said, "Oh you're so funny." I said "yeah? Well I can't see anyone else smiling in here. Are you sure you want to live like common people, you want to see whatever common people see, you want to sleep with common people, you want to sleep with common people, like me." But she didn't understand, she just smiled and held my hand. Rent a flat above a shop, cut your hair and get a job. Smoke some fags and play some pool, pretend you never went to school. But still you'll never get it right, cos when you're laid in bed at night, watching roaches climb the wall, if you call your Dad he could stop it all. You'll never live like common people, you'll never do what common people do, you'll never fail like common people, you'll never watch your life slide out of view, and dance and drink and screw, because there's nothing else to do. Sing along with the common people, sing along and it might just get you through, laugh along with the common people, laugh along even though they're laughing at you, and the stupid things that you do. Because you think that poor is cool. I want to live with common people

dilluns, 7 de febrer del 2011

THERE IS A LIGHT THAT NEVER GOES OUT - The Smiths

"The queen is dead" va ser el primer disc dels Smiths que vaig escoltar. L'amic que me'l va deixar ja em va avisar: "al principi et costaran, però posa'l almenys un parell de cops". Vaig posar el cd, les cançons passaven i jo m'anava posant nerviós. "Això m'hauria d'agradar?" A la setena, "The boy with the thorn in his side", em van començar a agradar. Però a la novena m'hi vaig enganxar definitivament i no he deixat d'escoltar-los fins a dia d'avui.

Aquest tema, o millor dit "temazo", del quartet de Manchester és com un bombó de xocolata amb farciment de licor. La melodia dolça i la guitarra de Johnny Marr contrasta amb l'amargor de la lletra i el dramatisme de la veu de Morrissey, que canta a l'amor romàntic i al patiment d'aquell que no gosa expressar els seus sentiments.

Si hagués nascut 100 anys abans, probablement parlaríem de Morrissey com d'un poeta romàntic, en el sentit estricte de la paraula. La timidesa, l'amor no correspost i la mort són temes recurrents a les seves lletres, això sí, amb imatges ben gràfiques que les converteixen en memorables... i una bona dosi de cinisme britànic:

"And if a double decker bus crashes into us, to die by your side, is such a heavenly way to die…."

La història de la cançó no té un referent massa clar. Hi ha qui diu que estava dedicada a Johnny Marr, fet que Morrissey sempre ha negat. En canvi, altres fonts asseguren que el cantant es va basar en el personatge de James Dean a "Rebel sense causa" a l'hora d'escriure'n la lletra, ja que Morrissey s'inspirava sovint en el cinema i la literatura.

Malauradament per als Smiths i per a la música en general, les tensions internes entre Morrissey i Marr van fer que la seva llum del grup s'acabés apagant l'any 1987. Des de llavors, tot i que Andy Rourke (baix) y Mike Joyce (bateria) han fet en ocasions de músics de sessió per a Morrissey, tots quatre mai no han tornat a actuar junts. Tot i que Marr ha treballat en una bona pila de projectes, Morrissey ha tingut més èxit en la seva carrera en solitari i ha sabut conservar un públic fidel a la seva veu i a la seva imatge de dandi impecable i alternatiu.

La veritat és que els bombons de licor mai m'han agradat, però veure els Smiths tocant junts en directe és un somni que, com la llum del títol de la cançó, encara no s'ha esvaït.

The Smiths - There is a light that never goes out Cargado por fitneci.

"Take me out tonight,

where there's music and there's people

and they 're young and alive.

Driving in your car

I never want to go home,

because I haven't got one anymore."

"Take me out tonight,

because I want to see people

and I want to see life.

Driving in your car,

oh, please, don't drop me home

because it's not my home, it's their home

and I'm welcome no more."

"And if a double-decker bus

crashes in to us

to die by your side

is such a heavenly way to die.

And if a ten ton truck

kills the both of us

to die by your side,

well, the pleasure, the privilege is mine."

"Take me out tonight

oh take me anywhere, I dont' care

I don't care, I don't care.

And in the darkened underpass

a strange fear gripped me

and I just couldn't ask. "

"Take me out tonight

oh take me anywhere, I don't care

I don't care, I don't care.

Driving in your car,

I never want to go home

because I haven't got one.

no, I haven't got one."

"And if a double-decker bus

crashes in to us

to die by your side

is such a heavenly way to die.

And if a ten ton truck

kills the both of us

to die by your side

well, the pleasure, the privilege is mine."

"There is a light that never goes out... "

dimecres, 26 de gener del 2011

LADY - Modjo

Si hi ha un tema house per excel·lència, aquest és “Lady”, de Modjo. Quí no l’ha escoltat i ballat i s’ha deixat endur pel bon rollo que transmet?

“Lady” va ser una de les primeres cançons “electròniques” que va aconseguir enganxar-me. Al principi, sempre m’havia resistit a la música electrònica. La desconeixia i tampoc m’interessava apropar-m’hi. Amb el rock ja en tenia prou. Però reconec que aquest tema va ser un dels principals responsables de que finalment entrés al món de l’electrònica. I, tot i que temes electrònics memorables n’hi ha a dojo, encara avui em resulta difícil trobar un tema house capaç d’eclipsar el “Lady” de Modjo per la seva inmediatesa i energia desenfadada.

I què cony, és un dels temazos de les nostres festes!

modjo - lady (hear me tonight) from françois nemeta on Vimeo.

Modjo estava format per dos nois francesos: Romain Tranchart i Yann Destagnol. El primer podríem dir que era la meitat comercial de Modjo i Yann, la musical (sap tocar el piano, el clarinet, la bateria, la guitarra, i tot tipus d’aparells electrònics). Tots dos es van conéixer a la American School of Modern Music, on també van coincidir amb Guy Manuel, més conegut com a Daft Punk... deu ni do amb aquesta escola de música!

Romain y Yann van començar a assajar plegats barrejant guitarres amb samplers, en una època on el rock perdia pistonada i el house comercial en guanyava dia a dia. Romain es feia càrreg de la part electrònica i Yann de la compositiva més clàssica. I així van començar a composar temes fins que un dia van arribar a aquest “Lady”, que va néixer a través del seu famós riff de guitarra, que van "agafar prestat" d'un tema del grup “Chic”.

A partir d'aquí, la resta ja és història. Amb aquesta cançó, Modjo es van convertir en el primer grup francès en arribar al número 1 de les llistes populars del Regne Unit i el seu disc va ser el més venut i el més escoltat de l’any 2000. Hi ha una dada tan curiosa com segurament inexacta a la web spuriousfacts.com, però que té la seva gràcia, la qual diu que el 80% dels habitants de la població urbana tant occidental com oriental han escoltat la cançó “Lady” un promig de 9 vegades. He de dir que jo trenco la mitjana de bon tros. És impossible calcular els cops que l’he escoltat i els que encara l’escoltaré. És un tema que em fa viatjar anys enrere, a l’època de molta nit, molta festa i moltes ganes de menjar-nos el món.

Per als puristes i els que encara no els convenç el tema, ens acomiadem amb la versió acústica de la cançó, inclosa al single com a cara-b.