Quan hom ha passat la major part de l'adolescència a indrets com el bar Ceferinos, al barri de Poblenou, es fa difícil escollir una sola cançó entre les moltes d'un grup com Extremoduro. Igual que alguns dels poemes que ens feien aprendre a l'escola ("Con cien cañones por banda/viento en popa a toda vela..."), fragments sencers de les seves lletres omplen la recambra de la meva memòria.
Si es parla de rock espanyol, del de veritat, immediatament apareix el nom del grup fundat a Plasencia (Extremadura) el 1987. Un rock, això sí, tintat amb clars matissos punk i un sentit líric eminentment urbà, ateu i sexual. La llista de temazos d'aquesta formació és interminable: Jesucristo García, So payaso, El duende del parque, ¿Dónde están mis amigos?, Pepe Botika, Buscando una luna o Ama, ama, ama y ensancha el alma.
Per a l'entrada d'aquest mes hem escollit la mítica cançó "Deltoya". La seva tristor es traspua al ritme lent i monòton dels primers compasos. Quatre acords mal comptats, repetint-se fins a la tornada, a on Robe ens dóna la recepta contra tanta malenconia: refugiar-se en les drogues i l'alcohol, fins que un ja n'està de totfins al cap de munt (del-tó-yá).
Se apagó el fogón, no funciona nada,
¿dónde está la luz? ¿qué hay en tu mirada?
Me cuelgo de su pelo, me engancho de su miel,
me encuentro con mi hada, que esta loca también,
he vuelto a la andadas, he vuelto a enloquecer,
lo vi escrito en la luna, luna creciente:
Es menester, en la cañada
dejar el arroyo con sus ruidos:
y yo me quedo en casa,
me duele todo,
quién va a aguantarme con este mono.
Fotos de un cajón rompen mi cabeza,
recuerdo su olor y se me pone tiesa:
Me cuelgo de su pelo, me engancho de su miel,
me encuentro con mi hada, que esta loca también,
he vuelto a la andadas, he vuelto a enloquecer
lo vi escrito en la luna, luna creciente:
Delicada gasa
fuerte envoltura.
tope gansa
con la natura.
Y yo me quedo en casa, no necesito
tenerte cerca cuando vomito.
Me da igual, me voy a poner deltoya sin parar.
me da igual deltoya.
Voy a dar la vuelta a tó y no sé muy bien porqué:
y a romper deltoya.
Y a firmar en todas las paredes con mi piel:
a empezar deltoya.
Musicalment parlant, 1995 va ser un any increïble. Amb el grunge casi reduït a cendres i una nova onada de grups en gran part britànics acaparant l’atenció de premsa i públic, durant els seus dotze mesos es van publicar tota una sèrie d’àlbums bàsics per a la década dels 90 i absolutament imprescindibles per a tot adolescent del moment: The Great Escape de Blur, What’s the story (morning glory) de Oasis, The Bends de Radiohead, Melon Collie and the Infinite Sadness de The Smashing Pumpkins, One Hot Minute de Red Hot Chili Peppers, Washing Machine de Sonic Youth, Elastica de Elastica… Una collita magnífica dins la qual també destaca inevitablement el Different Class de Pulp.
La història de Pulp és ben curiosa. El grup es va formar l’any (atenció) 1978, quan els seus integrants tenien 15 anys. El seu primer concert va arribar al 1980 i van publicar uns quants àlbums durant tota la dècada dels 80 amb diferents discogràfiques independents, però sense aconseguir èxit ni notorietat. No va ser fins al 1993 quan van aconseguir fitxar per Island Records i treure el seu primer àlbum important, “His & Hers”, que dos anys més tard va desembocar en “Different Class”, àlbum amb què, definitivament, van captar l’atenció de mitjans i públic, a través de quatre singles que van arribar tots quatre al Top Ten anglès. El primer d’ells va ser “Common People” que va convertir-se un himne instantani.
Les lletres de Pulp responen al caràcter hedonista i misàntrop del lider del grup, Jarvis Cocker, tot un personatge de cap a peus. El sexe, les drogues i la crítica social son elements presents a la majoria de cançons. A “Common People” els Pulp dibuixen una classe social sense esperances ni il·lusions, amb vides fosques i limitades, però tot i així orgullosos de formar-ne part. Com resa a la contraportada del disc: “No busquem problemes, només volem el dret a ser diferents. Això és tot”.
Amb un format de relat pseudobiogràfic, explica com un dia coneix una noia grega i pija que vol viure com “la gent normal” i li demana consell (segons Jarvis Cocker, va conéixer realment a aquesta noia quan era un estudiant de belles arts). Ell, a canvi d’un cubata, se l’emporta a un supermercat per acabar escupint-li a la cara tot un plegat de raons per les quals ella mai podrà viure com la gent normal (“Mai viuràs com la gent normal, perquè si estant al teu llit de nit veiessis escarabats corrent per les parets podries trucar al teu pare i aturar-ho de cop”).
Amb la fina ironia de sempre, els Pulp fan un bon repàs de les pors i misèries de la classe obrera de la seva Sheffield natal (“Mai fracassaràs com la gent normal, ni riuràs ni beuràs ni follaràs perquè no hi ha res millor a fer”). Però, més que una lletra reivindicativa sobre la classe obrera, la lletra és una clara alusió a la gent de classes més adinerades a les quals les classes més humils els semblen quelcom exòtic i curiós, que porten un tipus de vida inimaginable per a ells però que tot i així els agradaria experimentar, sense saber realment què significa (“Mai sabràs el que és sentir que vius la vida sense un sentit ni un control, sense un lloc on anar”).
Musicalment, els teclats són una part fonamental a tota la cançó, segurament perquè la cançó va néixer quan Jarvis Cocker jugaba amb el seu nou Casiotone que va trobar en una tenda de segona mà. El primer que va grabar amb ell van ser els tres acords que formen la cançó “Common People” i ho va portar a l’assaig. A la resta del grup els va agradar i a algú li recordava a un tema anomenat “Fanfarre of the common man”. La paraula “common” els va inspirar, doncs a Sheffield era casi un insult dir-li a algú que era “comú”. Això va dur a Jarvis Cocker a recordar l’anècdota amb l’estudiant grega i a partir d’aquí la cançó va començar a agafar forma.
La barreja pop amb elements de glam i de disco va esdevenir una bocanada d’aire fresc dins el panorama dels 90, saturat casi exclusivament per les guitarres. En directe, l’èpica de la cançó agafa encara més embranzida, com es pot veure en aquesta mítica actuació al Glastonbury del 95 (un altre cop 1995)…
“Common People” ha esdevingut un autèntic himne de la nostra joventut. Una cançó capaç de fer-nos ballar en qualsevol moment i d’emocionar-nos amb els seus clímax. 16 anys després encara té força, encara sona com quelcom autèntic i poderós.
La millor notícia és que aquest any els Pulp es reuneixen, després de 10 anys de silenci, i tocaran al proper Primavera Sound de Barcelona. No em vull ni imaginar el que sentirem quan Jarvis Cocker anunciï aquesta cançó. Segur que se la guarden pel final del concert i molts ens quedem sense veu en acabar. Perquè molts de nosaltres ens considerem gent normal: hem patit pels diners i per la feina, hem sortit de festa per evadir-nos i, ja passats alguns anys, ens sentim orgullosos de ser el que som i d’haver viscut el que ens ha tocat viure.
Per acabar, afegeixo una coneguda versió d’aquest temazo, que a més ve de casa nostra: la versió de Manel. El videoclip va ser rodat, com no podia ser d’una altra manera, al Mercat de la Boqueria.
She came from Greece she had a thirst for knowledge,she studied sculpture at Saint Martin's College,that's where I,caught her eye.She told me that her Dad was loaded,I said "In that case I'll have a rum and coca-cola."She said "Fine."and in thirty seconds time she said,"I want to live like common people,I want to do whatever common people do,I want to sleep with common people,I want to sleep with common people,like you."Well what else could I do -I said "I'll see what I can do."I took her to a supermarket,I don't know why but I had to start it somewhere,so it started there.I said pretend you've got no money,she just laughed and said,"Oh you're so funny."I said "yeah?Well I can't see anyone else smiling in here.Are you sure you want to live like common people,you want to see whatever common people see,you want to sleep with common people,you want to sleep with common people,like me."But she didn't understand,she just smiled and held my hand.Rent a flat above a shop,cut your hair and get a job.Smoke some fags and play some pool,pretend you never went to school.But still you'll never get it right,cos when you're laid in bed at night,watching roaches climb the wall,if you call your Dad he could stop it all.You'll never live like common people,you'll never do what common people do,you'll never fail like common people,you'll never watch your life slide out of view,and dance and drink and screw,because there's nothing else to do.Sing along with the common people,sing along and it might just get you through,laugh along with the common people,laugh along even though they're laughing at you,and the stupid things that you do.Because you think that poor is cool.I want to live with common people
"The queen is dead" va ser el primer disc dels Smiths que vaig escoltar. L'amic que me'l va deixar ja em va avisar: "al principi et costaran, però posa'l almenys un parell de cops". Vaig posar el cd, les cançons passaven i jo m'anava posant nerviós. "Això m'hauria d'agradar?" A la setena, "The boy with the thorn in his side", em van començar a agradar. Però a la novena m'hi vaig enganxar definitivament i no he deixat d'escoltar-los fins a dia d'avui.
Aquest tema, o millor dit "temazo", del quartet de Manchester és com un bombó de xocolata amb farciment de licor. La melodia dolça i la guitarra de Johnny Marr contrasta amb l'amargor de la lletra i el dramatisme de la veu de Morrissey, que canta a l'amor romàntic i al patiment d'aquell que no gosa expressar els seus sentiments.
Si hagués nascut 100 anys abans, probablement parlaríem de Morrissey com d'un poeta romàntic, en el sentit estricte de la paraula. La timidesa, l'amor no correspost i la mort són temes recurrents a les seves lletres, això sí, amb imatges ben gràfiques que les converteixen en memorables... i una bona dosi de cinisme britànic:
"And if a double decker bus
crashes into us,
to die by your side,
is such a heavenly way to die…."
La història de la cançó no té un referent massa clar. Hi ha qui diu que estava dedicada a Johnny Marr, fet que Morrissey sempre ha negat. En canvi, altres fonts asseguren que el cantant es va basar en el personatge de James Dean a "Rebel sense causa" a l'hora d'escriure'n la lletra, ja que Morrissey s'inspirava sovint en el cinema i la literatura.
Malauradament per als Smiths i per a la música en general, les tensions internes entre Morrissey i Marr van fer que la seva llum del grup s'acabés apagant l'any 1987. Des de llavors, tot i que Andy Rourke (baix) y Mike Joyce (bateria) han fet en ocasions de músics de sessió per a Morrissey, tots quatre mai no han tornat a actuar junts. Tot i que Marr ha treballat en una bona pila de projectes, Morrissey ha tingut més èxit en la seva carrera en solitari i ha sabut conservar un públic fidel a la seva veu i a la seva imatge de dandi impecable i alternatiu.
La veritat és que els bombons de licor mai m'han agradat, però veure els Smiths tocant junts en directe és un somni que, com la llum del títol de la cançó, encara no s'ha esvaït.
