Si hi ha un estil musical que ha marcat les meves oïdes, aquest és el grunge. L'entrada d'aquest mes vol ser el meu primer petit homenatge a aquest moviment.
Recordo perfectament la tarda de divendres en què vaig escoltar per primera vegada l'àlbum Nevermind (suposo que no cal dir el grup responsable d'aquesta obra mestre). Tot i que, per la meva edat, no vaig viure el grunge en primera persona, reconec que tant el so com la seva filosofia m'han marcat de per vida.
No parlarem de Nirvana, però sí d'allò que es va denominar el "so Seattle". Nombroses són les bandes que varen aparèixer a aquella ciutat a finals del 80 (Nirvana, Pearl Jam, Mudhoney, Alice in Chains, Soundgarden), o influïdes per allò que es produïa allà (Stone Temple Pilots). Al "so Seattle" es barregen veus trencades cantant melodies amb una gran càrrega pop, guitarres fortament distorsionades, una actitud vital essencialment pessimista i autodestructiva, i l'esperit provocador del punk dels 70.
En aquest sentit, i com s'ha dit alguna vegada, la gran preocupació d'en Kurt Cobain era com fer compatibles les guitarres de Black Sabbath amb les contagioses melodies dels Beatles. Aquesta inquietud es reflexa perfectament a l'ambivalència de les composicions de Nirvana, que semblen estar integrades per dues cançons en un mateix tema: l'una, abans de trepitjar el pedal de distorsió, a on les melodies manen. L'altra, un cop s'han deixat anar les bèsties, amb una clara preeminència dels crits i les distorsions. Pixies va jugar, sens dubte, un important paper en aquesta transició, donat que va ser el grup que va mostrar com era efectivament possible compatibilitzar ambós moments.
Recordo perfectament la tarda de divendres en què vaig escoltar per primera vegada l'àlbum Nevermind (suposo que no cal dir el grup responsable d'aquesta obra mestre). Tot i que, per la meva edat, no vaig viure el grunge en primera persona, reconec que tant el so com la seva filosofia m'han marcat de per vida.
En aquest sentit, i com s'ha dit alguna vegada, la gran preocupació d'en Kurt Cobain era com fer compatibles les guitarres de Black Sabbath amb les contagioses melodies dels Beatles. Aquesta inquietud es reflexa perfectament a l'ambivalència de les composicions de Nirvana, que semblen estar integrades per dues cançons en un mateix tema: l'una, abans de trepitjar el pedal de distorsió, a on les melodies manen. L'altra, un cop s'han deixat anar les bèsties, amb una clara preeminència dels crits i les distorsions. Pixies va jugar, sens dubte, un important paper en aquesta transició, donat que va ser el grup que va mostrar com era efectivament possible compatibilitzar ambós moments.
La cançó que volem presentar avui és "No excuses", dels Alice in Chains. Aquest grup presenta una clara tendència al metal, no gaire comuna a la resta de grups de l'escena Seattle. La versió que proposem és la que van fer amb ocasió d'un dels molts MTV Unplugged (1996) que es varen popularitzar durant la dècada del 90. Abans de passar al tema, un parell de curiositats. En primer lloc, assenyalar que el baixista de la banda porta escrita la frase "Friends don't let friends get friends haircuts", en referència a la recent i polèmica tallada de cabell dels membres de Metallica amb la publicació de l'àlbum del mateix any "Load".
Una altra anècdota em va arribar recentment. Al concert que Alice in Chains va donar a Dublin, l'any 1995, el cantant del grup Layne Staley (mort per la seva adicció a les drogues), va parar el concert quan un espectador que havia pujat a l'escenari li va agafar l'ampolla de Jack Daniels. Després de dir que no hi havia cap problema amb què la gent pugés a l'escenari i es llancés, en Layne va recordar que amb ell només hi havia una norma: "Don't touch my Jack".
Us presentem la cançó.
It's alright / There comes a time / Got no patience / To search for peace of mind
Laying' low / Want to take it slow / No more hiding / Or disguising truths I've sold
Everyday / Something hits me all so cold / Find me sittin' by myself / No excuses that I know
Laying' low / Want to take it slow / No more hiding / Or disguising truths I've sold
Everyday / Something hits me all so cold / Find me sittin' by myself / No excuses that I know
It's okay / Had a bad day / Hands are bruised from / Breaking rocks all day
Drained and blue / I bleed for you / You think it's funny / Well you're drowning in it too
Everyday / Something hits me all so cold / Find me sittin' by myself / No excuses that I know
Yeah, it's fine / We'll walk down the line / Leave our rain / A cold trade for warm sunshine
You're my friend / I will defend / And if we change / Well I love you anyway
Everyday / Something hits me all so cold / Find me sittin' by myself /No excuses that I know
Drained and blue / I bleed for you / You think it's funny / Well you're drowning in it too
Everyday / Something hits me all so cold / Find me sittin' by myself / No excuses that I know
Yeah, it's fine / We'll walk down the line / Leave our rain / A cold trade for warm sunshine
You're my friend / I will defend / And if we change / Well I love you anyway
Everyday / Something hits me all so cold / Find me sittin' by myself /No excuses that I know
Bona!
ResponEliminaLa veritat és que són un grup que malauradament no vaig seguir gaire en el seu moment, era més de Nirvana i Pearl Jam, però bé, ara ja no valen excuses!
Bona boníssima. Em sento afortunada, per mi el grunge van ser els meus anys adolescents, les camises a quadres (que encara conservo un parell), la jaqueta de pell del meu pare i la roba de segona mà i aquelles nits memorables al ASACO (amb agulletes al dia següent al clatell de tant moure el cap) que no té cap semblança al que ara és Razzmatazz...shame....LAURA
ResponEliminaGenial... también me trae muchos y buenos recuerdos... recuerdo perfectamente cómo descubrí el 'sonido Seattle', sobre todo la primera vez que escuché Pearl Jam, y cómo me ha acompañado tantos años...
ResponElimina